50 anys de la mort d’Amparo Poch

Amparo Poch Gascón (Saragossa, 1902 – Tolosa de Llenguadoc, 1968) va ser una metgessa i activista compromesa amb la societat i la política del seu temps. Va deixar un llegat de lluita i transgressió, sent pionera en la defensa dels drets de les dones i la igualtat de gènere. Aquest 2018 es commemoren els 50 anys de la seva mort i el Govern de la Generalitat se suma a la celebració dedicant-li un espai biogràfic al portal web del Departament de la Presidència.

Nascuda en una família humil, va estudiar Magisteri i posteriorment es va llicenciar en Medicina l’any 1929 a la Universitat de Saragossa. Tot i fer els primers passos en l’educació, es va decantar més tard per la seva veritable vocació, la medicina, i es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) integrant-se al sindicat de la sanitat.

Feminisme i lluita obrera

El seu compromís per la classe obrera va esdevenir una intensa tasca en puericultura i educació sexual. A causa de la falta d’higiene i els escassos coneixements sanitaris entre les classes baixes, es va interessar en atendre el control de la natalitat i la sanitat infantil per fer front a les malalties venèries, i incidir en l’educació sexual de les dones, assessorant-les sobre maternitat conscient i lliure sexualitat. Va iniciar la seva feina com a metgessa a Saragossa, i posteriorment a Madrid, on va atendre a dones i infants, oferint també consultories especials per a dones treballadores. Alhora va col·laborar estretament amb la ministra Frederica Montseny al capdavant del Ministeri de Sanitat i Assistència Social.

També es va dedicar a la divulgació del seu ideari i els seus coneixements oferint conferències i xerrades a ateneus obrers, societats culturals i universitats, escrivint articles a les revistes de l’època (Tierra y Libertad, Generación Consciente, Revista blanca, Tiempos Nuevos) i publicant escrits com “La cartilla de consejos a las madres” (1931), “La vida sexual de la mujer. Pubertad, noviazgo, matrimonio” (1932) i “Elogio del amor libre” (1936), on va defensar la sexualitat femenina, la igualtat entre dones i homes, les unions lliures i el divorci. A més, va promoure el mètode anticonceptiu Ogino amb la creació de l’entitat Grup Ogino, i d’acord amb el seu ideal feminista, va fundar amb Mercè Comaposada i Lucía Sánchez Saornil l’organització i revista anarcosindicalista Mujeres Libres. La revista, que tenia una missió informativa, s’adreçava a les dones obreres i centrava els continguts en conscienciar a favor de les idees llibertàries.

Guerra Civil i exili

Un cop instal·lada a Madrid, amb la victòria del Front Popular el febrer del 1936, va presidir amb José Brocca, pacifista com ella, la Lliga espanyola de refractaris a la Guerra Civil. Iniciat el conflicte bèl·lic, va anar al front com a miliciana de la salut, va dirigir una formació a les brigades de salvament i va participar en l’organització d’hospitals de campanya. També va treballar en el refugi dels infants allunyant-los del conflicte i organitzant expedicions a l’estranger. Amb l’evolució de la guerra, va instal·lar-se a Barcelona el 1937 i va ser nomenada novament directora del Casal de la Dona Treballadora fins l’any 1939. Des d’aquest càrrec va treballar en la formació i la capacitació de les dones treballadores, i en la conciliació familiar i laboral amb la creació de guarderies i sales de lactància. Durant aquesta etapa a Barcelona, Frederica Montseny la va nomenar directora d’Assistència social, càrrec que li va permetre encarregar-se de les granges-escola que acollien els infants refugiats i desplaçats de la guerra, per les quals va elaborar un pla pedagògic específic.

El 1939 va haver de marxar a l’exili establint-se al sud de França. Allà va desenvolupar labors d’ajuda als camps de refugiats i es va integrar a l’estructura anarquista Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Sense autorització per treballar, va dedicar-se a l’economia submergida i es va veure obligada a fer consultes mèdiques clandestines. Amb l’entrada en vigor de l’Estatut jurídic dels refugiats espanyols va poder normalitzar la seva situació i va començar a treballar a l’Hospital de Varsòvia de Tolosa atenent als guerrillers espanyols. Anys més tard, va ser la responsable del dispensari de la Creu Roja realitzant consultes de medicina general i ginecologia. Fins a la seva mort, el 1968, va mantenir labors sanitàries en favor dels més necessitats.

Més informació de l’Any Amparo Poch

2 thoughts on “50 anys de la mort d’Amparo Poch

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s