50 anys de la mort d’Amparo Poch

Amparo Poch Gascón (Saragossa, 1902 – Tolosa de Llenguadoc, 1968) va ser una metgessa i activista compromesa amb la societat i la política del seu temps. Va deixar un llegat de lluita i transgressió, sent pionera en la defensa dels drets de les dones i la igualtat de gènere. Aquest 2018 es commemoren els 50 anys de la seva mort i el Govern de la Generalitat se suma a la celebració dedicant-li un espai biogràfic al portal web del Departament de la Presidència.

Nascuda en una família humil, va estudiar Magisteri i posteriorment es va llicenciar en Medicina l’any 1929 a la Universitat de Saragossa. Tot i fer els primers passos en l’educació, es va decantar més tard per la seva veritable vocació, la medicina, i es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) integrant-se al sindicat de la sanitat.

Feminisme i lluita obrera

El seu compromís per la classe obrera va esdevenir una intensa tasca en puericultura i educació sexual. A causa de la falta d’higiene i els escassos coneixements sanitaris entre les classes baixes, es va interessar en atendre el control de la natalitat i la sanitat infantil per fer front a les malalties venèries, i incidir en l’educació sexual de les dones, assessorant-les sobre maternitat conscient i lliure sexualitat. Va iniciar la seva feina com a metgessa a Saragossa, i posteriorment a Madrid, on va atendre a dones i infants, oferint també consultories especials per a dones treballadores. Alhora va col·laborar estretament amb la ministra Frederica Montseny al capdavant del Ministeri de Sanitat i Assistència Social.

També es va dedicar a la divulgació del seu ideari i els seus coneixements oferint conferències i xerrades a ateneus obrers, societats culturals i universitats, escrivint articles a les revistes de l’època (Tierra y Libertad, Generación Consciente, Revista blanca, Tiempos Nuevos) i publicant escrits com “La cartilla de consejos a las madres” (1931), “La vida sexual de la mujer. Pubertad, noviazgo, matrimonio” (1932) i “Elogio del amor libre” (1936), on va defensar la sexualitat femenina, la igualtat entre dones i homes, les unions lliures i el divorci. A més, va promoure el mètode anticonceptiu Ogino amb la creació de l’entitat Grup Ogino, i d’acord amb el seu ideal feminista, va fundar amb Mercè Comaposada i Lucía Sánchez Saornil l’organització i revista anarcosindicalista Mujeres Libres. La revista, que tenia una missió informativa, s’adreçava a les dones obreres i centrava els continguts en conscienciar a favor de les idees llibertàries.

Guerra Civil i exili

Un cop instal·lada a Madrid, amb la victòria del Front Popular el febrer del 1936, va presidir amb José Brocca, pacifista com ella, la Lliga espanyola de refractaris a la Guerra Civil. Iniciat el conflicte bèl·lic, va anar al front com a miliciana de la salut, va dirigir una formació a les brigades de salvament i va participar en l’organització d’hospitals de campanya. També va treballar en el refugi dels infants allunyant-los del conflicte i organitzant expedicions a l’estranger. Amb l’evolució de la guerra, va instal·lar-se a Barcelona el 1937 i va ser nomenada novament directora del Casal de la Dona Treballadora fins l’any 1939. Des d’aquest càrrec va treballar en la formació i la capacitació de les dones treballadores, i en la conciliació familiar i laboral amb la creació de guarderies i sales de lactància. Durant aquesta etapa a Barcelona, Frederica Montseny la va nomenar directora d’Assistència social, càrrec que li va permetre encarregar-se de les granges-escola que acollien els infants refugiats i desplaçats de la guerra, per les quals va elaborar un pla pedagògic específic.

El 1939 va haver de marxar a l’exili establint-se al sud de França. Allà va desenvolupar labors d’ajuda als camps de refugiats i es va integrar a l’estructura anarquista Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Sense autorització per treballar, va dedicar-se a l’economia submergida i es va veure obligada a fer consultes mèdiques clandestines. Amb l’entrada en vigor de l’Estatut jurídic dels refugiats espanyols va poder normalitzar la seva situació i va començar a treballar a l’Hospital de Varsòvia de Tolosa atenent als guerrillers espanyols. Anys més tard, va ser la responsable del dispensari de la Creu Roja realitzant consultes de medicina general i ginecologia. Fins a la seva mort, el 1968, va mantenir labors sanitàries en favor dels més necessitats.

Més informació de l’Any Amparo Poch

One thought on “50 anys de la mort d’Amparo Poch

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s