El 6 de febrer és el Dia Internacional de Tolerància Zero amb la Mutilació Genital Femenina (MGF o FGM per les seves inicials en anglès). La Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir aquest dia per conscienciar la població sobre la necessitat d’abolir aquesta violació dels drets humans. La MGF és una forma extrema de violència masclista que constitueix una vulneració dels drets de les dones i les nenes contra la salut, la seguretat i la integritat física.

Segons dades d’UNICEF, més de 125 milions de dones a tot el món han patit aquesta agressió i 30 milions de nenes corren el risc de patir-la. És una pràctica tradicional molt perjudicial amb arrels socioculturals fortes i ancestrals. Segons l’OMS, comprèn aquells procediments que, de forma intencional i per motius no mèdics, alteren o lesionen els òrgans genitals femenins.

Orígens incerts

Els orígens d’aquesta pràctica són imprecisos però és remunten a temps anteriors a l’aparició del cristianisme. Els defensors actuals argumenten raons d’identitat ètnica i de gènere, de puresa, de protecció a la feminitat, per assegurar el matrimoni o fins i tot d’higiene. En algunes comunitats musulmanes la MGF es produeix per motius religiosos, però aquesta no està associada necessàriament amb l’islam ja que la gran majoria de musulmans no la practica mentre que algunes comunitats de cristians coptes o de jueus falasha d’Etiòpia sí que ho fan.

Segons la Fundació Wassu-UAB, organització científica d’àmbit internacional que actua per la prevenció de la MGF, es tracta d’un component del procés de socialització lligat als dos valors fonamentals que conformen algunes comunitats africanes: el sentiment de pertinença a la comunitat i la complementarietat de sexes.

A l’Europa Occidental i als Estats Units, durant la dècada dels 50 del segle XX i sota el nom clínic de clitoridectomia, es practicava la MGF per tractar el que aleshores consideraven “dolències femenines” com la histèria, l’epilèpsia, la masturbació, la nimfomania o la melancolia.

Greus conseqüències

L’OMS classifica quatre tipus de MGF en funció de la seva severitat. En tots els casos es tracta d’una pràctica que causa molt dolor físic i psicològic i que té greus conseqüències per la salut de nadons, nenes i dones al llarg de les seves vides.

Les conseqüències immediates són forts dolors, hemorràgies, retencions d’orina, sèpsies i altres infeccions com el tètanus. A llarg termini pot provocar dolor crònic, infeccions vesicals i d’orina, fibrosi, esterilitat, VIH-Sida i traumes psicològics. A més, pot tenir un fort impacte negatiu en la salut maternoinfantil, incrementant el risc de complicacions en el part i morts neonatals.

A on es practica?

On està més estesa aquesta pràctica és en el continent africà. Segons el Fons de Població de les Nacions Unides (UNFPA) aquests són els 29 països africans on hi ha comunitats que la practiquen: Benín, Burkina Faso, Camerun, Costa d’Ivori, Djibouti, Egipte, Etiòpia, Eritrea, Gambia, Ghana, Guinea, Guinea-Bissau, Kenya, Libèria, Mali, Mauritània, Níger, Nigèria, República Centreafricana, República Democràtica del Congo, República Unida de Tanzània, Senegal, Sierra Leone, Somàlia, Sudan, Togo, Uganda, Zàmbia i el Txad. En aquest últim país, segons Unicef, una de cada dues nenes pateix mutilació genital. Aquesta organització internacional denuncia la situació amb aquest colpidor manequin challenge. I és que, tal i com diuen al vídeo, davant la mutilació genital femenina no podem quedar-nos aturats:

La MGF també es practica a zones de l’Orient Mitjà i l’Àsia com Iemen, Oman, nord de l’Iraq, algunes regions de l’Índia, Malàisia i Indonèsia, entre d’altres. Tampoc hem d’oblidar el que s’anomena pràctica en diàspora, que fa referència aquelles zones on es practica degut als fluxos migratoris. A Europa, Austràlia i els Estats Units actualment hi ha casos de MGF per aquesta causa.

Prevenció

Es pot afirmar que Catalunya és pionera en la prevenció i l’abordatge de la MGF, perquè el 2002 es va aprovar el Protocol d’actuacions per prevenir la mutilació genital femenina. El document ha viscut modificacions i actualitzacions i, des de la seva creació, s’han aconseguit fites tan importants com la tipificació de la MGF com a delicte dins el codi penal, la reconstrucció de clítoris a les dones que ho sol·licitin per part de la salut pública catalana o el desplegament d’una seixantena de taules locals i comarcals de prevenció integrades per diversos perfils de treballadors públics (treballadors socials, metges, infermers, professors o policies, entre d’altres). Aquest protocol va ser una iniciativa del Departament de Benestar Social i Família i va comptar amb la participació dels departaments d’Ensenyament, Salut, Interior, Presidència i Governació.

A més, el Govern de la Generalitat, des del 2010 i a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), ha finançat diversos projectes de cooperació d’entitats i associacions que lluiten per a l’erradicació de la mutilació genital femenina, com els duts a terme per l’Associació Cooperacció, Oxfam Intermón, la Xarxa de Migració, Gènere i Desenvolupament, o l’abans esmentada Fundació Wassu.

En aquest enllaç de l’ACCD podeu trobar aquestes i altres entitats amb les que poder col·laborar per combatre la xacra de la mutilació genital femenina, a més de materials de suport, difusió i informació. Altres organitzacions que treballen aquest tema són la Fundación Kirira, AMAM (Asociación de Mujeres Antimutilación) o Mundo Cooperante.

Per acabar, us recomanem l’article de Montse Sabaté, jurista de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, La difícil lluita per l’eradicació de la mutilació genital femenina, publicat al número 61 del Butlletí d’Inf@ncia. També destaquem el Manual de prevención de la mutilación genital femenina: buenas prácticas de María Paz García Bueno.