Clara Campoamor va ser una advocada, política i escriptora que va defensar el divorci, la igualtat entre homes i dones, i va fer possible l’aprovació del sufragi femení, convertint-se en figura clau de la història d’Espanya, tot i que no si li reconegués fins a la democràcia. Aquest any es commemoren els 130 anys del seu naixement i, per posar en valor la seva tasca, el Departament de la Presidència li dedica un espai biogràfic.
Nascuda a Madrid el 1888, es va veure obligada a deixar d’estudiar al morir el seu pare, sent només una adolescent. Malgrat les dificultats econòmiques, va aprovar unes oposicions per al cos de Telègrafs als 21 anys, va ser professora de taquigrafia i mecanografia, i va exercir de secretària. Aquestes feines li van permetre estalviar i poder cursar, ja en la trentena, els estudis de batxillerat i, més tard, llicenciar-se en dret. Fou una de les primeres dones en exercir l’advocacia a Espanya i, juntament amb Victoria Kent i Margarita Nelken, ser les úniques dones amb un escó al Parlament durant la Segona República.
Defensora dels drets de la dona
Va defensar els ideals feministes i republicans i, com a diputada del Partido Radical, va participar en la constitució de la primera Llei del divorci, en l’elaboració de la Constitució de la nova República i va lluitar per fer efectiu el dret a sufragi de les dones (que va ser la seva labor política més destacada).
Fotografia de Clara Campoamor publicada el 1931
il·lustrant un article sobre la dona davant la república (font: Dep. Presidència)
El sufragi femení era rebutjat per la majoria dels partits polítics, que mantenien diverses teories sobre el sentit crític de la dona i la seva capacitat per exercir la voluntat de vot. Es va produir un històric debat per a resoldre’n la aprovació, que va enfrontar a Campoamor i Victòria Kent, diputada del Partit Republicà Radical i contrària a aquest dret. Campoamor va resultar vencedora gràcies a una sòlida defensa i el 31 d’octubre de 1931 es va aprovar la igualtat de drets electorals de l’home i de la dona recollida en l’article 36 de la Constitució.
Per primera vegada les dones van poder votar a les eleccions de 1933, on llavors, Campoamor no va poder renovar el seu escó al Parlament. Va acabar abandonant la política i va prosseguir la seva lluita publicant diferents obres: El derecho de la mujer en España (1931) i El voto femenino y yo: mi pecado mortal (1935). Un cop iniciada la Guerra Civil va marxar a l’exili, on va publicar La revolución española vista por una republicana (1937) i La situación jurídica de la mujer espanyola (1938). Va viure una dècada a Buenos Aires i, més tard, es va instal·lar a Lausana (Suïssa), on va morir l’any 1972.
Per a més informació, podeu consultar la bibliografia vinculada a Campoamor que té disponible el Centre de Documentació Joaquima Alemany i Roca de l’Institut Català de les Dones.
Finalment, acabem recordant-vos una altra commemoració destacada d’aquest any, la de la metgessa i activista Amparo Poch, a qui també vam dedicar una entrada de blog el passat mes d’abril.