Les universitats ja han començat les classes. Moltes són a Barcelona i la seva àrea metropolitana i molts estudiants han hagut de buscar pis a la capital catalana. La majoria compartirà pis amb altres joves, però alguns han optat per viure durant el pròxim curs amb gent gran.

Entitats com Amics de la Llar i la Fundació Roure –que gestiona el programa “Viure i conviure” amb el suport del Consell Interuniversitari de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona– posen en contacte persones grans que viuen soles amb joves que han de marxar de la seva població per estudiar a Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Els objectius d’aquesta iniciativa són combatre la solitud no volguda de les persones grans i facilitar una alternativa d’habitatge a joves estudiants. És un intercanvi solidari i no lucratiu basat en la convivència entre dues generacions, situació que actualment ja no és freqüent. Fa uns mesos ja us vam parlar dels beneficis de les relacions intergeneracionals.

Així doncs, d’una banda, hi poden participar menors de 35 anys, matriculats a la universitat, que no viuen a la mateixa ciutat on estudien i que assumeixen compromisos com compartir un parell d’hores diàries amb la persona que els acull i no tornar tard a les nits. De l’altra, participen majors de 65 anys que viuen sols i porten una vida autònoma i que estan disposats a allotjar un estudiant –el pis ha de complir unes mínimes condicions d’habitabilitat i disposar d’una habitació per al jove–.

La duració mínima de la convivència és d’un curs, però l’experiència sovint és bona perquè són molts els que allarguen l’estada, com van fer bona part de les 190 persones que hi van participar el curs passat.  Les parelles comparteixen temps i experiències, s’escolten i aprenen els uns dels altres. El benefici emocional i l’enriquiment personal és compartit i sovint acaben considerant-se part de la família.

Inscriure’s en aquests programes és senzill : només cal presentar una sol·licitud a l’entitat corresponent, que realitza un procés de selecció amb visites al pis i entrevistes personals. Després les dues parts signen un contracte de convivència on s’expliciten els drets i deures de cadascú, i comença la convivència amb un període de prova de dues o tres setmanes.

Però aquesta no és l’única alternativa a la soledat ni a la vida autònoma malgrat l’edat avançada. També hi ha pisos tutelats per a persones grans les circumstàncies sociofamiliars de les quals no els permeten viure a la pròpia llar. Són pisos sense barreres arquitectòniques i amb estances d’ús comú on els residents comparteixen tasques i despeses.

Una altra iniciativa és el cohousing, del qual us en vam parlar en aquesta entrada. L’habitatge col·laboratiu és una opció poc estesa en què un grup de persones, en aquest cas, d’edat avançada, es constitueixen en cooperativa per viure en habitatges amb espais d’ús privat i zones comunes.