Milions de nens i nenes d’arreu del món han rebut entusiasmats els seus regals de Nadal, igual que obren els dels seus aniversaris i altres dies senyalats. Les joguines no són imprescindibles per jugar, però el joc sempre sí que és necessari. Així ho reconeix la Declaració universal del drets de l’infant adoptada el 20 de novembre de 1959 per l’Assemblea General de les Nacions Unides i la Convenció dels drets de l’infant, signada el mateix dia però de 1989 (d’aquí que el 20 de novembre se celebri el Dia Universal de la Infància).
A efectes jurídics, la Convenció és la norma internacional més vinculant i important pel que fa als drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals que afecten als infants. També reconeix el dret dels nens i les nenes d’expressar la seva opinió sobre qualsevol qüestió que els afecti i a que la seva opinió sigui tinguda en compte. Però tot i que ja han passat trenta anys des de la seva aprovació (i 60, de la declaració), encara hi ha feina a fer pel que fa a la participació real, activa i directa dels infants i adolescents, ja que bona part de les polítiques d’infància se centraven en la prevenció i la protecció dels infants i adolescents en situació de risc.
Un dels principals defensors de la participació dels nens i les nenes és el pensador i pedagog italià Francesco Tonucci, qui enguany ha rebut el premi Joaquín Ruiz-Giménez. L’entrega el comitè espanyol d’Unicef a persones que destaquen per la dedicació constant i prolongada en l’avanç en els drets de la infància. Des de la seva creació l’han rebut l’advocat Nacho de la Mata (2013) per la seva tasca en la defensa dels menors estrangers no acompanyat, la reina emèrita Sofia (2015) per la feina promoguda des de la seva fundació des de 1977, i l’ex secretari general de la ONU Ban Ki-Moon (2017) per incloure la infància en els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.
El món vist amb ulls d’infant
L’última edició, la de 2019, el premi reconeix la trajectòria de Tonucci, qui, des de fa més de cinquanta anys, estudia el pensament i els comportaments infantils en l’àmbit de la família, l’escola i la ciutat. És un ferm defensor de la participació infantil en els governs locals i va posar en marxa La ciutat dels nens, un projecte en què participen més de 200 localitats de tot el món i que busca posar els infants al centre de les polítiques. Es basa en el llibre homònim, que trobareu a DIXIT, juntament amb altres títols de l’autor com Amb ulls de nena, amb reflexions i vinyetes de Frato (l’alter ego dibuixant de Tonucci). També hi trobareu alguns dels estudis de l’Institut d’Infància i Adolescència (del Consorci Institut d’Infància i Món Urbà, CIIMU), que treballa per augmentar el coneixement sobre la infància per enriquir el debat social i contribuir a millorar les polítiques públiques que permeten avançar els drets els menors.
El pedagog creu que les ciutats no estan pensades per als nens i per això cal tornar-los l’autonomia que han perdut per les pors dels pares respecte als riscos que presenten les ciutats. Per exemple, les famílies porten les criatures a places i parcs tancats perquè són segurs, però sovint no tenen amagatalls, no hi poden experimentar tot sols… D’aquí el projecte barceloní Ciutat jugable i els espais de joc singulars de la capital catalana que recullen les peticions d’escolars (més informació sobre el pla de joc a l’espai públic), però també les superilles que omplen de vida els carrers.
També defensa deixar-los sortir sols de casa perquè els ajuda a ser responsables. Al seu entendre, el risc –adequat a l’edat– és bo i si no s’assumeix, les criatures poden acumular desitjos de noves experiències que algun dia pot explotar. Els camins escolars, amb botigues amigues a les quals poden recorre si ho necessiten (Tonucci advoca per educar-los a confiar en la gent), els donen aquesta possibilitat.
D’aquesta manera, fomentant la participació dels infants i garantint la seva autonomia, es poden fer efectius el seu dret a jugar i participar de la vida cultural i artística (reconegut a l’article 31) i el dret a una vida que afavoreixi el seu desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social (art. 27) i jugar és fonamental per al seu desenvolupament i el seu aprenentatge.
Una de les principals iniciatives per promoure la participació dels menors –basada en els plantejaments de Tonucci– són els consells d’infants. Es tracta d’espais participatius on poden reflexionar, dialogar i fer propostes sobre allò que els afecta o interessa en l’àmbit municipal. Els membres els trien els companys de classe per un mandat de dos anys (cinquè i sisè de Primària) i han de representar-los davant el govern local. Els consells tenen una doble funció: educar en els valors democràtics (els participants comencen a assumir la seva responsabilitat com a ciutadans per esdevenir ciutadans actius) i incorporar la perspectiva d’infància a la ciutat gràcies a la participació activa.
Artés, Barcelona, Cambrils, Esparreguera, Girona, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Manresa, Sitges, Tarragona, Vic… són només alguns dels municipis que disposen de consell d’infants. A més, n’hi ha 37 que participen en el Consell Nacional dels Infants i els Adolescents de Catalunya (CNIAC), previst per la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència a Catalunya, que reconeix el seu dret de participació i, a més de fomentar els espais de participació locals. Nosaltres també fem un país millor: tenim dret a participar i exercir la nostra ciutadania permet entendre i conèixer una mica més el per què i el funcionament d’aquest òrgan de participació territorial i nacional dels infants i els adolescents de Catalunya. També en tenen entitats com el Museu de Ciències Naturals de Barcelona.