Diverses entitats com Arrels Fundació, ASSÍS Centre d’Acollida o Sant Joan de Déu Serveis Socials donen suport als col·lectius més vulnerables oferint-los un habitatge. Com afronten les setmanes de confinament els qui hi viuen? Aquest és el tema que van tractar en una assemblea els residents d’Itaca, el pis d’inclusió que la Fundació Acollida i Esperança va obrir el 1990 al barri Gòtic de Barcelona.
Les preocupacions que van sorgir no són gaire diferents als de qualsevol altre ciutadà. “Em preocupa pensar què passarà després d’això. Podré trobar feina? Em sento atrapat a Catalunya i sense feina”, deia un dels usuaris. “Trobo molt a faltar les meves germanes, molt. M’adapto fent tot allò que he de fer. Em preocupa el futur incert”, afegia un altre. “Vull que acabi quan abans millor”, admetia un tercer.
N’hi ha que pateixen més pels altres que per ells mateixos: “Em passaria la vida tancat, no sento la necessitat de socialitzar més, però m’agradaria poder sortir. Em preocupa el patiment que vindrà després a causa de la crisi, a l’esclavització de la classe treballadora. Soc molt empàtic amb el patiment aliè i ho passo molt malament”.
Capacitat d’adaptació
Les seves experiències vitals i la feina que han fet amb Acollida i Esperança els ajuda a afrontar la situació. “És com si m’hagués trencat una cama. Una experiència nova que significarà una nova vida. M’adapto i punt”, explicava un usuari. “En estar tots més temps junts s’ha creat més vincle. Has d’acceptar que hi ha moltes coses que no pots fer i adaptar-te”, agregava un altre.
“M’ha enganxat en un moment en què la meva vida anava a fer un canvi molt gran i en un principi vaig reaccionar amb impaciència, ansietat, resignació i ràbia… Tot s’ha parat. Estava bloquejat i ara començo a despertar i a dur-ho millor”, se sincerava un dels seus companys.
Desprotecció, por, incertesa
“La mateixa sensació de desprotecció, de por i d’incertesa que vaig patir al carrer, la revisc ara. El mateix sentiment de dies buits i com quan era al carrer, la sensació de que sols pot passar alguna cosa dolenta. Com al carrer, noto la mirada de desconfiança quan baixo a comprar el pa. L’única diferència és que abans les mirades estaven totes dirigides a mi. Avui tothom es mira amb recel”, escriu al seu blog Miquel Fuster, un dibuixant de còmics que des de fa 16 anys viu en un pis tutelat per Arrels i que en va passar 15 al carrer. A DIXIT podeu trobar el còmic Miguel, 15 años en la calle, obra completa de l’autor.
Les entitats que treballen amb aquest col·lectiu han redoblat esforços durant la pandèmia i han posat en marxa iniciatives de captació de fons com “Amb tu, seguim en marxa!” per a la qual ASSÍS ha comptat amb la col·laboració d’Els Amics de les Arts, Tortell Poltrona i Ada Parellada.