La crisi socioeconòmica derivada de la COVID-19 ha fet créixer les dificultats per accedir i mantenir l’habitatge. No és un problema nou i tot i que els albergs són la via tradicional per donar un sostre a les persones que viuen al carrer, cada vegada són més les entitats que aposten pel housing first.  

Aquest model d’acollida, consolidat a ciutats com Hèlsinki, Amsterdam, Budapest, Lisboa o Nova York, prioritza l’accés a l’habitatge com a pas previ a la recuperació de les persones ateses. Reben un habitatge individual, digne i estable amb el compromís d’acceptar una visita setmanal de seguiment, mantenir el bon veïnatge i fer una aportació al lloguer si les condicions econòmiques ho permeten (no està condicionat a què deixin de beure o segueixin una medicació). 

Aquest recurs fomenta l’autonomia de les persones ateses, ja que s’han de responsabilitzar del dia a dia de l’habitatge (neteja, compra, cuina, horaris…). Arrels Fundació va importar el model fa sis anys i ben aviat el van adoptar entitats com Càritas i Sant Joan de Déu (SJD), entre altres. Precisament, Eduard Rafel, treballador social del programa d’habitatge de Sant Joan de Déu de Barcelona, en va parlar en una conferència a DIXIT acompanyat d’un dels usuaris i en aquesta breu sèrie documental. 

Tot i que els defensors d’aquesta metodologia asseguren que a la llarga el benefici és superior, el cert és que requereix una inversió important per aconseguir els pisos. De fet, entitats i administracions que treballen contra l’exclusió residencial s’han unit en espais com la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) o la Xarxa d’habitatges d’inclusió social o la Fundació Hàbitat 3 per sumar esforços.  

L’objectiu és fer més efectius els recursos d’allotjament existents davant les dificultats d’ampliar la disponibilitat d’habitatges socials a causa de l’encariment dels preus. Tampoc ajuden les reticències d’arrendadors potencials. Per aquest motiu, es posen en marxa iniciatives com Totxana solidària, amb què la Fundació Mambré busca pisos per llogar.  

Les entitats i les administracions locals reclamen més recursos i també mesures efectives per frenar l’augment de persones que viuen al carrer. Els centres de primera acollida de la XAPSLL han passat d’atendre 1.190 fa una dècada a 2.130 l’any passat, un 82% més. A Barcelona, hi ha 3.900 persones sense casa (el 2% de la població) i, d’aquestes, 1.500 dormen al carrer tot i haver-se duplicat d’oferta de llocs on dormir. 

Solucions per a dones  

Tot i que encara són una minoria, cada vegada hi ha més dones sense llar, una situació de màxima vulnerabilitat i a la qual arriben en pitjors condicions que els homes. Conscients d’aquesta realitat invisibilitzada i sovint estretament lligada a la violència de gènere, entitats com Lola no estàs sola i administracions dissenyen programes específics, ja que els equipaments actuals no cobreixen les seves necessitats.  

L’Ajuntament de Barcelona s’ha proposat feminitzar el servei d’atenció a les persones sense llar i, entre altres mesures, prioritzarà les dones en el housing first. Aquest mateix octubre, en col·laboració amb Sant Joan de Déu i la Fundació Ared, ha obert La Llavor, el primer centre exclusiu per a dones sense llar de la ciutat. Assís Centre d’Acollida també n’està construint un, la Llar Rosario Endrinal amb campanyes com #CapDonaSenseLlar i Roses que apropen, i des del juliol disposa de dotze places per a dones en situació de vulnerabilitat a Sarrià, Santa Coloma de Gramenet i Sant Pere de Ribes. Just abans del confinament, el Centre Heura va decidir habilitar tots els divendres a la tarda un espai només per a elles amb servei de dutxes, higiene personal i rober. 

El housing first abans d‘acabar al carrer 

La Fundació Mambré i tres entitats més (Formació i Treball, Càritas Barcelona i SJD Serveis Socials – Barcelona) van impulsar el juny de 2019 el projecte Insula (els insulae eren pisos de lloguer que l’imperi romà destinava a ciutadans amb pocs recursos). S’adreça a persones soles i famílies en situació d’exclusió residencial perquè, per exemple, provenen de centres d’acollida, tenen feines precàries que no permeten la vida autònoma o són persones grans o amb problemes de salut amb prestacions insuficients que tampoc ho permeten. 

Gràcies a aquesta iniciativa, que aplica la metodologia housing first, cinc famílies i 29 persones soles que no podien accedir a un pis de lloguer pels elevats preus de mercat actuals, conviuen en deu llars. A més de tenir un sostre, reben acompanyament social i laboral per millorar la seva ocupabilitat i autonomia econòmica i suport econòmic quan és necessari. 

El de dones sense llar no és l’únic col·lectiu que creix. En els últims dos anys també ha augmentat sensiblement el nombre de joves d’entre 18 i 25 que viuen al carrer. Va ser un dels temes tractats durant la jornada sobre habitatge i sensellarisme a Barcelona que la XAPSLL i ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) van organitzar al febrer.  

Molts d’aquests són joves migrants tutelats per l’administració i sense referents familiars un cop arriben a la majoria d’edat. Càritas, amb el projecte Som Refugi, els facilita un lloc on viure i els acompanyen en el procés de reinserció sociolaboral. No és l’únic programa contra l’exclusió residencial que duu a terme. A més del Projecte Llaços, basat en el housing first, i de pisos compartits per a dones amb fills a càrrec i habitatges de lloguer social, amb el Projecte Conviu, l’entitat atén persones que han estat a la presó, un altre col·lectiu especialment vulnerable. La Fundació Mambré ho fa amb el projecte Enllaç. 

La pandèmia ha afectat els serveis d’atenció a persones sense llar i és per això que Arrels ha actualitzat la seva guia de recursos per a persones que viuen al carrer.