Just abans que es decretés la crisi sanitària, vam dedicar una entrada al costat més solidari i divulgatiu de l’esport. El calendari esportiu és ple de curses solidàries que no només ajuden a recaptar fons per a investigació i tractament de malalties, sinó també per donar-les a conèixer. Moltes de les cites d’enguany van ser cancel·lades o ajornades a causa de la COVID-19 (tot i que en van sorgir de virtuals com #CorremACasa, en benefici de la iniciativa #JoEmCorono), que ara pot fer perillar projectes que es basen en el poder terapèutic i integrador de l’esport. 

L’esport és clau en l’atenció i la integració social de les persones amb trastorns mentals o amb alguna discapacitat intel·lectual o física –el va començar a utilitzar el metge alemany Ludwig Guttmann a mitjans del segle passat-. En alguns casos, s’opta per esport adaptat, aquell en què es modifiquen mínimament les normes o els instruments per fer-lo accessible, com el bàsquet en cadira de rodes, o les modalitats creades per a persones amb discapacitat com la boccia (una mena de petanca) o l’eslàlom. Altres vegades juguen plegades persones amb discapacitat i sense, és el que es coneix com a esport inclusiu. 

És tan important que l’Institut Guttmann, el primer hospital de l’Estat dedicat al tractament i la rehabilitació integral de persones afectades per lesions medul·lars, compta amb un club esportiu propi amb tres seccions: atletisme (amb la col·laboració del Club Atlètic Nou Barris), tenis (que es realitza a les instal·lacions del Barcelona Tenis Olímpic) i hoquei infantil en cadira de rodes elèctrica. També duu a terme diferents activitats per donar a conèixer disciplines com l’esquí, la vela, el ciclisme, el submarinisme o el caiac entre els pacients. 

Però n’hi ha més: bàsquet, esgrima, hípica, natació, pàdel, tir olímpic i tir amb arc, tenis taula, voleibol terra… i, fins i tot, el triatló. Són algunes de les pràctiques que promou la Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física, que col·labora amb l’Institut en la formació de pacients o persones donades d’alta recentment en la pràctica d’activitat física regular en un ambient normalitzat. Altres entitats, com la Fundación Prevent, també aposten per l’esport adaptat amb programes com Fent Esport, perquè infants de més de 6 anys gaudeixin, durant un mínim de 2 anys, d’una beca federativa que cobreix gran part dels costos de l’activitat (material esportiu, tècnics especialitzats i formació continuada).  El 18 de novembre, a més, Granés Fundació va celebrar virtualment la 1a Jornada sobre Esport Inclusiu i Reptes de Futur.

També aposta per l’esport inclusiu l’equip infantil de vòlei de l’Esplugues, on des de fa vuit anys juga la Laia, una nena amb síndrome de Down. La Federació Espanyola, però, va estar a punt de no deixar-la disputar la Copa d’Espanya el curs passat perquè té un any més que les seves companyes. Però, davant les protestes, van reconsiderar el veto inicial. També hi ha clares apostes per la inclusió a la gimnàstica rítmica. En el Club de Rítmica Sitges-Garraf, per exemple, hi participa la Mariona, que pateix la síndrome de Williams –un trastorn genètic i poc freqüent que afecta les àrees cognitiva, motora i conductual-; i el Club Esportiu Jeroni de Moragas, situat al barri barceloní de les Corts, va aconseguir el curs passat que un grup de noies amb discapacitat intel·lectual participés per primer cop en competicions oficials de gimnàstica rítmica. 

L’esport com a eina d’inclusió en centres penitenciaris 

L’esport és una de les eines principals en la rehabilitació als centres penitenciaris, ja que permet integrar valors com la companyonia, el respecte i l’esforç. Si n’hi ha algun que sigui conegut per la seva noblesa és, sense dubte, el rugbi, ja que afavoreix la bona relació entre jugadors de diferents equips.  

Cada any, més de 7.500 interns participen cada any en activitats esportives com futbol-sala, handbol, voleibol, musculació, atletisme o esports de raqueta, entre altres. Fins i tot, hi ha interns que n’organitzen, com la Corre en gran, enguany suspesa. A finals de setembre, n’havien pres part 5.657, un 15% menys que en els primers nou mesos del 2019, segons el Departament de Justícia (punt 9.16).  

La Federació Catalana de Rugbi i la Fundación Espartanos, que fa deu anys va introduir aquest esport a les presons argentines amb bons resultats, van crear al juny l’associació Espartans Catalunya. Tres mesos més tard, voluntaris de la Federació impartien els primers entrenaments al Centre Penitenciari Jove, de la Roca del Vallès, i al Centre Penitenciari Mas d’Enric, del Catllar; i al desembre, van disputar el seu primer partit contra un combinat de jugadors de diferents equips catalans i, com no podia ser d’una altra manera, va acabar amb un tercer temps per compartir anècdotes i recuperar-se de l’esforç. “El rugbi a la presó ens ho està donant tot”, deia un dels participants en acabar. 

Dones, persones nouvingudes, gent gran i infància 

Un altre col·lectiu que es pot beneficiar de l’esport pel seu potencial terapèutic és el de dones que han patit maltractaments físics o psicològics o alguna malaltia que emocionalment les afecta. Així ho entenen entitats com RunWomanRun, que no només les prepara per córrer una distància determinada sinó que afavoreix la seva inclusió i recuperació posant-les en contacte amb altres dones que han passat per situacions similars. O el de persones amb problemes d’addiccions o de salut mental o que es troben en risc d’exclusió social. Sport2live, per exemple, desenvolupa programes i activitats esportives per a joves i adults en procés de recuperació.  

També se’n poden beneficiar les persones nouvingudes. Aquest va ser el tema del seminari europeu Sport for Inclusion (SPIN), quan va tenir lloc fa dos anys a Mollet del Vallès. La Universitat Rovira i Virgili hi va presentar un estudi que concloïa que la pràctica esportiva en grup –preferiblement dirigida per professionals que sàpiguen d’esport i inclusió- eixampla la xarxa de relacions. També recollia els entrebancs que troba el col·lectiu per sumar-se a aquestes iniciatives: la por a no ser acceptat pels prejudicis i rumors, els problemes econòmics (i els conseqüents impediments materials), la manca d’implicació d’alguns progenitors, les responsabilitats familiars (i la manca d’ajuda per tenir cura dels més petits) i la discordança entre el discurs polític sobre l’esport inclusiu i els recursos que s’hi dediquen. 

Moltes s’han suspès per la COVID-19, però casals cívics i associacions de gent gran organitzaven activitats esportives per afavorir l’envelliment actiu, combatre la soledat no desitjada i, fins i tot, afavorir les relacions intergeneracionals. Alumnes del col·legi Salesians Rocafort de Barcelona, per exemple, feien d’entrenadors personals d’avis del barri de Sant Antoni en el marc d’una iniciativa guanyadora d’un Premi Aprenentatge Servei. El Casal Cívic Font dels Capellans de Manresa també aposta per l’esport intergeneracional i inclusiu i, per això, va organitzar unes olimpíades en què van participar alumnes del cicle d’atenció a la dependència de l’Institut Guillem Catà, persones grans d’AMPANS, de la Residència de la Font, de l’associació de veïns i del Casal.  

Els infants i els adolescents també són el centre de diferents iniciatives esportives, com els programes que, amb l’esport com a eix vertebrador, desenvolupa la Fundació FC Barcelona a favor de la diversitat, per prevenir l’assetjament escolar i la violència juvenil, o per ajudar els infants i joves que han de deixar el seu país fugint de la guerra o la persecució. A més, l’esport ajuda a infants, adolescents i joves a reduir el sedentarisme i prevenir així l’obesitat i malalties derivades com la diabetis tipus 2, a combatre les possibles crisis d’ansietat o depressió, a millorar la concentració i, de retruc, el rendiment escolar, i un llarg etcètera.