Pantalles, un “xumet digital”

Els experts alerten des de fa temps dels perills de l’exposició dels infants a les pantalles. Malgrat això, hi ha famílies que fan servir mòbils, tauletes i televisions com a “xumets digitals” per aconseguir que els més petits s’estiguin quiets i callats, mengin, es calmin o s’adormin.  

Abans de la pandèmia, els infants espanyols passaven unes tres hores diàries enganxats a tota mena de pantalles. El consum s’ha disparat en els darrers mesos a causa del confinament, les quarantenes i els aïllaments preventius. Moltes famílies, també les que no tenen per costum deixar els dispositius electrònics als seus fills i filles, ho han fet per poder teletreballar. A més, les videotrucades són de vegades l’única forma de veure familiars i amics, i permeten seguir les classes a distància. 

Dos infants juguen amb una tauleta al sofà.
Dos infants juguen amb una tauleta al sofà. Foto: Jelleke Vanooteghem (Unsplash).

Però per què són tan dolentes? En va parlar Anna Ramis, pedagoga i professora associada de la Universitat Ramon Llull, a la conferència “De 0 a 3 pantalles, res! L’ús de pantalles en infants de 0 a 3 anys”, basada en el llibre i la campanya de conscienciació “De 0 a 3, pantalles res”. Generen problemes físics (de visió, baix to muscular o obesitat), de concentració i d’aprenentatge, així com dificultats de joc (menys imaginació i creativitat) i emocionals (no aprenen a entendre i gestionar les emocions). 

És per això que els experts defensen no deixar aquests dispositius a menors de tres anys i sobretot no utilitzar-los en activitats quotidianes com menjar o dormir. En cas de fer-los servir, que sigui per comunicar-se amb amics i familiars, veure fotos i vídeos de l’infant, i consumir cultura (contes o il·lustracions). A més, aconsellen que sigui una experiència compartida amb l’infant (parlant del que s’està veient i aturant si cal la reproducció), i fixar un límit de temps abans de començar. 

En cap cas se’ls ha de deixar que naveguin sols. Cada vegada que aconsegueixen passar de vídeo movent el dit per la pantalla (o guanyar punts en un joc, per exemple, quan ja són més grans), el cervell segrega dopamina, un neurotransmissor vinculat a les addiccions. En parla el neuropsicòleg Álvaro Bilbao, autor del llibre El cerebro de los niños explicado a los padres, en aquesta entrevista (minut 11, però tota és interessant). 

Una nena juga amb una tauleta
Una nena juga amb una tauleta: Foto: Kelly Sikkema (Unsplash).

També parla de la dopamina i les conseqüències de les pantalles Catherine L’Ecuyer, una altra de les especialistes citades per Ramis. En aquesta altra entrevista, recorda que els infants petits no presten una atenció sostinguda a les pantalles (una actitud activa i de descobriment de la realitat) sinó simplement se senten fascinats i es mantenen passius davant d’estímuls nous i freqüents. 

L’Observatorio Faros, de l’Hospital Sant Joan de Déu, també alerta des de fa anys del risc d’addicció i de què nens, adolescents i joves puguin patir delictes com el ciberbullying o el sexting, si no se’ls ensenya a fer un bon ús de les tecnologies. És per això que va editar el quadern Les noves tecnologies en nens i adolescents. Guia per a educar saludablement a una societat digital

A quina edat se’ls poden oferir les pantalles i quanta estona? En general les recomanacions sanitàries són: dels 3 als 6 no més de mitja hora al dia, dels 6 als 12 una hora, i dels 12 als 16 un màxim de dues hores. Però pel que fa a l’edat, Ramis va plantejar la recomanació de Bilbao: quan puguin retenir normes i frenar impulsos i tinguin prou maduresa emocional com per deixar el dispositiu sense enfadar-se ni plorar quan se’ls demana.  

Una nena i un nen juguen amb els seus respectius telèfons intel·ligents.
Una nena i un nen juguen amb els seus respectius telèfons intel·ligents. Foto Mickaela Taylor (Unsplash).

A mesura que es fan grans, cal establir unes normes clares sobre què es pot fer i què no, quant de temps se li pot dedicar i en quins moments cal reduir-ne l’ús. El temps acordat pot variar segons les circumstàncies, en un confinament augmentarà però en època d’exàmens potser cal reduir-lo. 

En qualsevol cas, com menys estona les facin servir millor i en aquest sentit, cal que els pares donin exemple (es calcula que de mitjana els adults miren el mòbil cada deu minuts) perquè els infants volen imitar els adults. A més, com va apuntar Ramis, no han de veure els dispositius electrònics com un rival amb qui lluitar pel temps amb els pares. També volen jugar i fer-ho amb els adults que estimen, com explica André Stern, autor de llibres com Jugar, títol disponible a DIXIT. 

Un infant juga amb fulles seques en un parc
Un infant juga amb fulles seques en un parc. Foto: Scott Webb (Unsplash).

Els nens i les nenes no demanen el mòbil quan són al parc jugant. Les activitats de moviment a l’aire lliure són una gran alternativa però ni sempre són possibles ni són l’única: treballs manuals, llegir contes, jugar al “veig-veig” mentre es va en cotxe o cantar són alguns exemples. 

Leave a Reply