El pròxim 25 d’abril l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques lliurarà els Oscar 2021. Els premis més prestigiosos de la gran pantalla arriben a la 93a edició en un any atípic, marcat per la crisi de la COVID-19. Al juny de 2020, des de Hollywood van confirmar l’ajornament de la cerimònia, prevista inicialment pel 28 de febrer, i l’ampliació del termini de les pel·lícules estrenades que opten als guardons fins aquesta mateixa data.

Des de DIXIT aprofitem aquests premis per parlar de les reivindicacions socials al cinema a partir d’algunes de les obres seleccionades, que guanyen més importància en el context social actual. Com van assenyalar des de l’Acadèmia, durant tota la seva història les pel·lícules han jugat un paper important per confortar i inspirar en períodes foscos.

The father: Basada en l’obra de teatre del dramaturg francès Florian Zeller, aquesta pel·lícula ens explica la història d’Anthony (Anthony Hopkins), un home de 80 anys a qui diagnostiquen una demència i que decideix passar-la en soledat, rebutjant el suport i l’atenció que l’hi ofereix la seva filla Anne (Olivia Colman).

Sense caure en el drama fàcil, The father s’esforça per representar la demència en primera persona, tractant la pèrdua progressiva d’identitat de la persona, la confusió, angoixa o desorientació que pateix i els canvis emocionals que comporta, sense que el director perdi en cap moment la humanitat i l’empatia.

En la mateixa línia, Anne personifica el rol del familiar o acompanyant de la persona amb demència que experimenta un ampli ventall d’estats emocionals: des de l’afecte i nostàlgia per les experiències anteriors viscudes fins a la impotència o acceptació davant de la pèrdua progressiva del seu pare.

Una joven prometedora: Cassie (Carey Mulligan) és una jove que veu trencada la seva vida personal i aspiracions laborals per una presumpta violació. En una pel·lícula que alterna el drama amb la comèdia negra, la directora Emerald Fenell presenta una producció crua sobre els abusos que pateixen les dones sota els efectes de l’alcohol.

Fenell tracta les diferents opinions que generen aquests abusos, amb un enfocament impactant del moviment Me Too. Presentant l’alcohol tant des d’una perspectiva atenuant com agreujant, Una joven prometedora ens mostra aquests abusos, com es produeixen, per què succeeixen, com reaccionen víctima, agressor i la societat davant d’aquests fets i quines en són les conseqüències.

Entre les cinc nominacions als Oscar que ha aconseguit aquesta pel·lícula, destaca la de millor direcció, sent la primera vegada en la història que dues dones opten a aquesta categoria (l’altra és Chloé Zaho per Nomadland).

Sound of metal: Ruben (Riz Ahmed) toca la bateria en un grup musical de metal amb la seva parella, Lou (Olivia Cooke), i viatja per tot el país fent concerts. Poc després, Ruben comença a perdre l’audició progressivament i els metges l’adverteixen que el tractament implica deixar d’exposar-se al so intens que implica la seva feina, sense donar-li una garantia de cura.

Amb aquesta premissa, el director Darius Marder planteja una sèrie de dilemes i situacions complexes que afronten les persones amb discapacitat, com la lluita contra el seu trastorn o l’acceptació i l’aprenentatge per conviure-hi A mesura que la història avança, hi ha una aproximació de Ruben cap a les persones amb sordmudesa i la manera en què es relacionen.

Fugint dels tòpics del drama personal, Sound of metal fa un retrat humà de la pèrdua, el dol i l’afrontament de les conseqüències d’una vida que canvia dràsticament, acompanyant al protagonista en els moments de dubte, frustració i acceptació d’ell mateix.

Minari. Historia de mi família: Amb un enfocament autobiogràfic, el director Lee Isac Chung narra la història d’una família sudcoreana que emigra a una granja d’Arkansas, perseguint el somni americà. A partir d’aquest canvi i davant d’un argument a priori simple, la pel·lícula tracta diverses temàtiques socials.

Per una banda, veiem el procés d’inclusió i les discriminacions que pateix una família estrangera a l’Amèrica rural de l’època. A partir del personatge de Jacob Yi (Steven Yeun), un pare de família que lluita contra aquestes discriminacions i que vol el millor pels seus fills, el director desmitifica l’ideal de superació, mostrant les dificultats i barreres socials insuperables que trobaven les persones migrants.

Minari també tracta les relacions familiars i les diferències generacionals. Jacob i Monica Yi (Han Ye-ri), la seva dona, s’enfronten constantment per les diferents maneres d’entendre la societat i la seva vida, desgastant el matrimoni.

Per una altra banda, veiem la relació entre David (Alan Kim), el fill menor, i Sonja (Youn Yuh-jung), l’àvia. A mesura que la història avança, els dos personatges escurcen les diferències que hi ha entre ells i experimenten un aprenentatge costant sobre els pensaments i preocupacions de l’altre.

Nomadland: Fern (Frances McDormand) és una viuda a punt de jubilar-se que perd la feina a causa de la crisi econòmica de 2010. Sense cap lligam, decideix abandonar casa seva a Nevada i comença una nova vida viatjant en una camioneta per tota la zona oest dels Estats Units, sense un destí definit.

Amb aquest punt de partida, Nomadland ens mostra el dia a dia dels nòmades contemporanis, persones que viuen allunyades dels convencionalismes socials i que porten una vida austera. Durant la pel·lícula veiem una Fern que no disposa de bany propi, que un dia treballa netejant banys i la setmana següent de repartidora, mentre continua lluitant amb el dol de la pèrdua del seu marit.

Tot i això, la directora Chloé Zao també ens mostra seqüències vivencials i el vincle que s’estableix entre els nòmades que, lluny de veure’s com a sensesostre, es consideren viatgers en un aprenentatge constant.