Les persones que seguiu el blog de DIXIT segur que recordeu les entrades publicades sobre la música com a eina de cohesió social i d’integració social. Com s’apropa el Dia Internacional de la Música (21 de juny), volem aprofitar per parlar-vos del grup de música infantil Xiula. Aquells que teniu fills i filles o treballeu amb canalla segurament ja els coneixereu, d’altres els haureu sentit col·laborant a Catalunya Ràdio. 

Xiula fa cançons de tota mena de ritmes i estils (el rap, el trap, el rock, el country, el funky o el pop més festiu) que s’allunyen de les cançons infantils tradicionals. Però són molt més que un grup infantil i més enllà de cançons divertides com les conegudes “Verdura i peix” o “Polls”, sovint els seus temes aborden qüestions com l’ús dels dispositius mòbils (“Pantalles”), l’educació sexoafectiva (“T’estimo bastant”, “Vulva i penis” o “Petó”), les emocions (“Quan m’enfado”, “La tristesa fora” o “Estic nerviós”) o els drets de la infància (“Els drets dels infants”, “Tenim veu” o “PartyCipem” o “L’escola que volem”). 

La banda està formada per Jan Garrido, Rikki Arjuna, Adrià Heredia i Marc Soto. Els dos primers són educadors socials i alguns dels components han estat relacionats amb l’educació en el lleure. Això explica molts dels temes que aborden les seves cançons, la sensibilitat amb què els tracten i que transmetin missatges importants per a petits i adults. 

El seu estil desenfadat però rigorós d’abordar les temàtiques ha fet que molts centres educatius i professionals que treballen amb infants i adolescents facin servir les seves cançons com a eina d’intervenció. De fet, arran de la seva cançó “Rispect”, en Rikki i en Jan van començar a impartir tallers per donar a conèixer eines, estratègies i processos interiors per aprendre a gestionar les pròpies necessitats i la relació amb els altres. També en fan un altre per treballar la diversitat en el sentit més ampli de la paraula a partir de la cançó “Mirada estràbica”, un dels seus temes més emotius (en Rikki explica com els ha canviat la vida tenir una filla amb discapacitat). 

I els pares i les mares, què canten? 

Amb el pas dels anys, el grup ha madurat, alguns d’ells són pares i sempre han estat permeables a les necessitats i inquietuds de qui els envolta i la societat en general. És per això que molts pares i mares es poden sentir reflectits en part dels seus últims temes com “Un dia més (els matins miserables)”, per l’estrès matinal per dur les criatures a l’escola; “Descontrol”, pel gir de 360 graus que suposa l’arribada d’un infant; “Espera’t un segon”, per la impaciència dels petits, o “Cantant tu et vas fent gran”, per la nostàlgia en veure que ja no són petits.